DIVENDRES, 14 DE DESEMBRE DE 2007

EXPOSICIÓ DE TICE

JOAN CARLES MÈLICH. L’EDUCACIÓ POSTMODERNA

PRIMERA PART: UNA PEDAGOGIA NARRATIVA
Es pot educar avui com si en el segle XX no hagués passat el que va passar?
Fenòmens totalitaris en els camps d’extermini. La modernitat va ser una de les coses que va fer que es matés a Auswitch.
La pedagogia narrativa, no és ni una pedagogia metafísica ni una pedagogia tecnològica. La pedagogia tecnològica no té res a veure amb la pedagogia a l’educació. L’ús de les noves tecnologies a l’educació com tot instrument pot ser utilitzat bé o malament. La tecnologia és un llenguatge i el llenguatge no és només un instrument de comunicació, és una forma de vida. El problema és com la tecnologia ens utilitza a nosaltres. El llenguatge no és neutral. La tecnologia imposa un valor, la velocitat. La reivindicació de la lentitud, les coses més importants de la vida humana necessiten temps. La pedagogia narrativa, no pretén ser tecnologia ni metafísica.
Tota metafísica creu que hi ha algun punt de referència transcendent en l’espai i el temps, és a dir fix. Existeix alguna cosa que com transcendeix en l’espai i el temps, no canvia. Això és la metafísica. La metafísica creu que el nord existeix, però perquè existeix aquest punt.
En la pedagogia narrativa, si existeix alguna cosa més allà del espai i el temps, només pot ser conegut en l’espai i en el temps.

SEGONA PART: PER UNA EDUCACIÓ EN LA POSTMODERNITAT
La postmodernitat es contraposaria a la premodernitat i a la modernitat.
La qüestió del temps, en la premodernitat a occident des de Plató segle Va.c fins al renaixement de les tres dimensions del temps la més important és el passat. Tota l’obra de Plató en el fons és una nostàlgia del paradís perdut. L’ànima és preexistent al cos. La vida què és? Un intent de recuperar aquell passat. L’element clau de la filosofia platònica és la reminiscència, és a dir la memòria. Hi ha un absolut, però un absolut que s’ha perdut, un paradís que s’ha perdut. Sempre tornem a l’origen. L’absolut s’instal·la en el passat. El naixement és la caiguda i el cos és un principi del mal. Es defensa sobretot l’ànima. El fonamental és el passat. Això “s’acaba” en el renaixement, és a dir a la modernitat, al S.XV fins a mitjans del S.XIX.
Què passa en la modernitat? Aquell absolut del passat ja no estarà en el passat. S’instal·la en el futur. De les tres dimensions del temps el important estarà en el futur. Hem de fabricar el paradís. Encara no hi és. Hem d’arribar a una societat bona. El paradís està en el futur. Anem a algun lloc. La modernitat veu que allò que és utòpic pot arribar a existir. La utopia no és definitivament utòpic, podem arribar a una societat justa. Creu en el progrés. És un gran defensor de la memòria. El final de la història és quan arribem al paradís.
A la segona part del S.XIX entra en crisi aquesta visió de modernitat. Això canvia amb Nietzsche. És un autor que forja un text molt famós “l’home boig” on explica que Déu a mort. Deixem de creure en la figura de Déu. Ara no tenim un punt de referència absolut ni en el passat ni en el futur.
Hem deixat de tenir uns interessos fixos. Només ens queda el punt del present, “la tirania del moment”, no anem en lloc. És la fi de la autopia. Hem perdut aquest paradís.
Arribem al estat totalitari, és quan diem que estàs en el paradís, al món perfecte.

TERCER PUNT: ALGUNES CARACTERÍSTIQUES DE LA PEDAGOGIA NARRATIVA
Respecte al temps en front de la postmodernitat. Una pedagogia narrativa no és una pedagogia del passat, present i futur. És una pedagogia que creu en tot present, passat i futur per bé o per malament. És una pedagogia que diu que en aquest moment present hi ha un passat que per bé o per mal no està del tot passat, però no és una memòria que diu “cualquier tiempo pasado fué mejor”. En aquest present hi ha passat i no podrem entendre aquest present sense el passat, per això és important la memòria.
És una autopia negativa perquè és una societat que no volem construir. No tinc molt clar quina és la societat bona, però si que sé quina és la societat dolenta.
S’anomena narrativa per la importància del relat i de la ètica. Entén que el present no es pot entendre sense el passat. La memòria ocupa un lloc fonamental. Defensa una ètica negativa, aquella ètica que entén que la veu de la ètica no es pot establir a priori com un conjunt de deures, no puc decidir si una cosa està bé o no. La narrativa singular. Cada individu és diferent.
Memòria, testimoni, singularitat, ètica i en definitiva compassió. La compassió el que vol dir que jo pateixo amb tu. El teu dolor i el teu sofriment és el meu dolor i el meu sofriment. Compassió es posar-se al costat de l’altre. És una pedagogia de l’acompanyament, de la carícia, del tacte. Les persones que tenen tacte son persones oportunes. No es pot ensenyar ensenyant.